Nota: Si no has vist el final de Lost tal vegada no és convenient que llegeixes el post per possibles “spoilers“. Encara que no conte detalls exactes de la trama en si, si que comente alguns temes prou reveladors.
Lost, Perdidos en la seua traducció a Espanya, ha arribat al final. Amb notables moviments a Internet com no podia ser d’una altra manera.
Serie amada per molts, odiada per un pocs, i oblidada per altre més pocs, i que de segur perdurarà a l’inconscient televisiu de tots nosaltres.
Em vaig enganxar tard a la serie, sabia que la estàvem fent a TVE però, tant per el mal-fer dels que programaren la serie, balls d’horari i de cadena, i per la meua encara poca afició a les series “d’Internet”, no em vaig posar.
Però passat un temps, per influència dels meus companys d’empresa d’aquella època (2008 aproximadament), ja enganxats al virus de Lost i series “online”, vaig començar a endinsar-me en ella. I ho vaig fer via visionat de les dos primeres temporades a l’iphone. Si, ho sé, em perdia eixos impressionants paisatges de l’illa, però el meu temps lliure en aquella època era molt menys que poc, i l´únic moment que tenia disponible era eixe viatge en tren diari. Fins i tot ideal per la durada del capítol, 50 minuts.
I així fou com a poc a poc vaig fer present a la meua vida Jack, Locke, Sawyer, Kate, Desmond, etc i el món de la illa més famosa dels últims temps. Desitjant moltes vegades que el trajecte durara més, per poder continuar amb el següent.
El temps passà, per canvis del destí vaig tenir un poc més de temps lliure, i junt que vaig agafar el nivell de publicació de la serie vaig entrar en la metòdica de capítol per setmana i visionat en televisió. Dels quals aquesta última temporada ha estat en una”més” que adequada compressió a Alta definició (720p).
I per fi s’apropa el final, la tant esperada última temporada amb capítol doble final el 23/05/2010 (data amb molt de sentit, sinó mireu la referència de Rafa Barberà més abaix). No em vaig plantejar seguir-lo en directe, primer per les hores matineres (estic de camí al treball) i segon per ser fidel a la forma de visionar que havia tingut amb la serie. El mateix dia faig una miradeta pel que es diu a Internet però desistisc al moment, el personal s’en anava de la llengua a la carreara. Doncs “offline” i a la mateixa nit a acabar la serie per excel·lència del últims anys.
Mitja nit, totalment sol al sofà, la dona i la xiqueta ja estaven dormint i amb quasi dos hores per davant de l’episodi més esperat des de fa sis anys en el món televisiu on d’una vegada per totes tancarien la historia. I així fou, vaig gaudir veritablement, i en moments fins i tot emocionar, diria que quasi plorar, en els punts més emotius de la historia (sensible que és un a pesar del que em diuen alguns).
I després, final, la ment se’m queda amb un relax total, amb la cançó “Life And Death” i/o algunes de les seues variants, utilitzades sempre pels moments de més sentiment, sense parar de sonar a dins del cap seguit de les imatges d’eixe final, personatges, històries, encontres, final, … sobretot, totes les de la part de la Linea X (veieu el post de pjorge), les d’eixe món on tot es trobem i … Ja sabeu.
I si, m’ha agradat el final, al igual que com molta més gent (veieu les referències als blocs que vos pose al final), la serie acaba tancada amb la historia dels personatges, no de la illa i el perquè de les coses. No calia, el valor de la serie en sí la donàvem els personatges, les seues històries, millors, pitjors, més normals, més desgraciades, etc. I de com un esdeveniment les uneix a totes a la illa, els fa evolucionar fins arribar al final. Al final que de segur tots tindrem.
Com deia Christian Shepard, al final tots morim, que importa quan i com.
De fet, més d’una vegada m’he sorprés pensant en els viatges en tren a diari que faig, quina història arrastra cada passatger, d’on ve, on va, quins problemes té, o quines alegries. Compartim existència uns segons, minuts o fins i tot alguna hora, i l´únic que es separa d’eixe Jack, Kate, Hugo, Locke, etc és un esdeveniment que puga fer que la línia de les nostres vides es creue. I que, tal vegada, al final es trobarem també.
I Lost ens deixa amb ganes de més però per a tenir i mantenir eixe estatus d’obra mestra de la televisió havia d’acabar així. No explicant tot però si deixant ben tancada la historia, les persones.
Adéu, Lost.
PD: Apunts altament recomanables sobre el final de la serie.
Pjorge – PLost, 6ª temporada, episodios 17 y 18, “The End” – Lectura obligatòria per entendre realment el final
Rafa Barbera – 23 de mayo de 2010
Dabo – 4 8 15 16 23 42 “In Lost-memorian”
Dvdwebz – Se acabó Lost
Sentint: Lost - Life and Death - Lost Season 1 Soundtrack
http://lostpedia.wikia.com/wiki/Life_and_Death_%28composition%29
http://www.youtube.com/watch?v=2Hre5fkdq-0
Nota: Si no has vist el final de Lost tal vegada no és convenient que llegeixes el post per possibles "spoilers". Encara que no conte detalls exactes de la trama en si, si que comente alguns temes prou reveladors.
Lost, Perdidos en la seua traducció a Espanya, ha arribat al final. Amb notables moviments a Internet com no podia ser d'una altra manera.
Serie amada per molts, odiada per un pocs, i oblidada per altre més pocs, i que de segur perdurarà a l'inconscient televisiu de tots nosaltres.
Em vaig enganxar tard a la serie, sabia que la estàvem fent a TVE però, tant per el mal-fer dels que programaren la serie, balls d'horari i de cadena, i per la meua encara poca afició a les series "d'Internet", no em vaig posar.
Però passat un temps, per influència dels meus companys d'empresa d'aquella època (2008 aproximadament), ja enganxats al virus de Lost i series "online", vaig començar a endinsar-me en ella. I ho vaig fer via visionat de les dos primeres temporades a l'iphone
